Ens costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se'ns acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et vivim intensament sense tenir-te.
No volem parlar-te amb veu melangiosa,
la teva mort no ens crema les entranyes,
ni ens angoixa, ni ens lleva el goig de viure;
ens dol saber que no podrem partir-nos
mai més el pa, ni fer-nos companyia;
però d'aquest dolor treiem la força
per escriure aquests mots i recordar-te.
Més tenaçment que mai, ens esforçem a créixer
sabent que tu creixes amb nosaltres: projectes,
il.lusions, desitjos, prenen volada
per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
i amb tu i per tu somniem d'acomplir-los.
Te'ns fas present en les petites coses
i és en elles que et pensem i que t'evoquem,
segur com mai que l'única esperança
de sobreviure és estimar amb prou força
per convertir tot el que fem en vida
i acréixer l'esperança i la bellesa.
Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara ens transcorre
entre el record de tu, que ens acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d'aquests mots molt tendrament et pensem
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i tenim que viure, i en tu se'ns representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en nosaltres de tal manera
que ens costa imaginar-se absent per sempre.
Poema extret del Llibre d'Absències d'en Miquel Martí i Pol
i adaptat per mí en memoria de :
Josep García i Xivillé 16/02/1932-05/11/2012