La rosa dels vents és un cercle que té marcats els 32 rumbs en què aproximadament es divideix la volta de l’horitzó.
En les cartes de navegació es representa per 32 rombes units per un extrem, mentre l’altre assenyala el rumb sobre el cercle de l’horitzó. Sobre aquest se situa la flor de lis amb què s’acostuma a representar el nord, que es documenta des del segle XVI; la flor de lis va evolucionar de la forma de la T que s’usava per marcar la procedència de la tramuntana. De la mateixa manera, l’est se solia marcar amb l'L de llevant, o bé amb una creu que indicava la direcció on es troba Jerusalem.
La representació més antiga de la rosa dels vents procedeix d’un mapamundi, que està a la Biblioteca Nacional de París, i que tot i ser anònim i sense data s’ha pogut documentar àmpliament que el van fer Abraham y Jafuda Cresques, jueus de Palma de Mallorca al Segle. XIV, en aquest mapa hi ha els vuits vents tal com s’anomenaven a l’època, en italià: Tramontana, Grego, Levante, Laxaloch, Metzodi, Labetso, Poniente y Magistro.
Els noms dels vents que s’usen a Catalunya coincideixen amb els que es fan a servir a la majoria dels països de la Mediterrània. Alguns d’ells precisament van ser difosos des del català a altres llengües a l’època de l’hegemonia comercial de Catalunya al Mediterrani.
ELS VENTS I ELS PUNTS CARDINALS
LLEVANT: Fa referència a la direcció en què el sol surt. Correspon al vent que bufa des de l’est.
PONENT: Fa referència a la direcció en què el sol es pon. Correspon al vent que bufa de l'oest.
MIGJORN: Fa referència al sol quan està en el seu punt més alt sobre l’horitzó (migjorn, o sigui del llatí mediu diurnu, migdia). Correspon al vents que bufa des del sud.
TRAMUNTANA: És el vent que bufa des del Nord. Aquest nom apareix ja a les obres de Llull amb les formes tremuntana o tremontana. Procedeix del llatí transmontanus (d’enllà de les muntanyes).
GARBÍ: El nom procedeix de l’àrab, significa occidental, vent de Sud-oest (aquest arrel dóna també nom a la regió portuguesa de l’Algarve i al Magreb, la més occidental de les regions aràbigues), derivada de garab (anar-se’n, allunyar-se). El nom apareix ja a la Crònica de Jaume I i del català s’estengué a altres llengües, com l’italià.
El vent que bufa del Sud-oest també s’anomena LLEBEIG. La paraula procedeix, probablement del mossàrab lebétx, aquesta del grec medieval libitxi, provinent de Líbia. Sembla ser que l’origen del nom es troba en el geògraf egipci, de llengua grega, Ptolemeu, que va usar la paraula com a sinònim d’oest, ja que per a ell, a Egipte, l’oest era Líbia.
XALOC: S’anomena així al vent del Sud-est. La paraula xaloc podria ser una catalanització de sirocco, el vent de l'Àfrica o del desert. En la Itàlia central i meridional, el sirocco té una gran importància social. És un vent asfixiant, ofegador, opressiu. En el nostre país, el xaloc arriba després d’haver travessat un gran espai d’aigua, i no té pas tantes conseqüències.
MESTRAL O CERÇ: S’anomena així al vent del Nord-oest, antigament també s’anomenava maestre o mestre. El seu nom prové de l’adjectiu mestre en el sentit de cabdal, especialment important, tal i com trobem a les expressions paret mestra, vela mestra, etc. L’explicació és que es tracta del vent dominant a l’Occitània i també un dels més forts dels que bufen als Països Catalans. A ponent i a les terres de l’Ebre se’l coneix com a Cerç, aquest nom prové del déu del vent corresponent en llatí: Cercius o Circius.
GREGAL: Es diu així al vent del Nord-est, antigament s’anomenava grec. La terminació -al és probablement deguda a l’analogia amb mestral. Malgrat que el seu origen sembli tan clar (vent que procedeix de Grècia), cal tenir en compte que a Catalunya aquest vent no ens arriba de Grècia, sinó de la Provença. L’explicació és que la paraula degué aparèixer a Sicília, on efectivament el vent del Nord-est els arriba des del país hel·lènic. Des de Sicília, la denominació es devia estendre per tots els països del Mediterrani, entre ells Catalunya.
Apart dels vents principals en cada zona n’hi pot haver d’altres com per exemple:
La MARINADA que és un vent que bufa de la banda de mar. Generalment el nom de marinada no s’usa en les regions marítimes, sinó en les comarques interiors o relativament allunyades del litoral; sol designar un vent procedent del sud o del sud-est. Bufa durant el dia, sobretot a l’estiu, de mar cap a terra, a causa de l’escalfament més intens de la superfície de la terra respecte la del mar.
També té el seu contrari que s’anomena TERRAL, vent tèrmic molt suau, que bufa de la terra cap al mar durant la nit en especial a l'estiu.
Es produeix quan la radiació solar desapareix. La superfície del mar conserva més temps la calor captada durant el dia que la terra, la qual es refreda amb més rapidesa. Es produeix un gradient tèrmic i de pressió invers al cas diürn: l'aire més calent de la mar s'eleva i el seu lloc passa a ser ocupat per l'aire més fred provinent de la terra. S'origina així la brisa terrestre o terral.
